L'any 2008, coincidint amb el centenari del naixement de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda, es duran a terme una sèrie d'actes per celebrar l'efemèride. El Teatre Nacional de Catalunya vol sumar-se a la celebració portant als escenaris la novel·la més cèlebre de Rodoreda, LA PLAÇA DEL DIAMANT. Amb una adaptació teatral signada per Josep Maria Benet i Jornet, trenta actors en escena, una escenografia espectacular i uns efectes sonors i visuals molt cuidats, es tracta d'una de les produccions més ambicioses que s'han pogut veure al TNC.

LA PLAÇA DEL DIAMANT explica la història de Colometa, una noia senzilla del barri de Gràcia de Barcelona. I a través de la seva història particular, assistim a la crònica de la Barcelona de la guerra i la post-guerra. En definitiva, una obra que parla de la memòria col·lectiva i individual del nostre país. Adaptar una novel·la tant emblemàtica al teatre era tot un repte que Benet i Jornet ha encarat amb l'experiència pròpia d'un dramaturg bon coneixedor de l'obra de Rodoreda, ja que havia treballat anteriorment amb altres novel·les de l'escriptora catalana. El resultat de l'adaptació de LA PLAÇA DEL DIAMANT és un text dramàtic de gairebé quatre hores de durada que s'estructura en tres actes: la república, la guerra i la post-guerra. Malgrat ser conscients de la dificultat de traslladar als escenaris una novel.la tant inabastable com la de Rodoreda, potser hagués estat beneficiós per l'espectacle acotar-lo a una durada màxima de tres hores, ja que res d'allò essencial que s'explica a l'obra es perdria i en canvi permetria un ritme més àgil que, a estones, es troba a faltar.

Un altre dels reptes que es presentava a l'hora de portar la història de Colometa als escenaris era el fet d'aconseguir transmetre a l'espectador la intensitat dels sentiments i el món interior de la protagonista, que a la novel·la estan magníficament plasmats en forma de monòleg interior. Per resoldre aquesta qüestió -a banda de recolzar-se en uns bons actors entre els que cal destacar especialment a Sílvia Bel en el paper de Colometa i a un esplèndid Marc Martínez com a Quimet- el director utilitza recursos típicament cinematogràfics com la veu en off o la congelació de la imatge. Però la grandiositat d'una sala com la Gran del Nacional juga en aquest aspecte en contra de l'obra, ja que fa difícil crear el clima intimista que requereix la història i, sovint, la sensació que arriba a l'espectador és massa freda i distant. Això es fa més evident en el segon acte de la representació, on es narren les penúries i les angoixes de l'època de la guerra. El primer acte i el tercer, amb un to més costumista, aconsegueixen entroncar millor amb l'esperit de la novel·la.

Tot i aquestes inseguretats, val la pena que l'espectador s'acosti a veure aquesta versió de LA PLAÇA DEL DIAMANT. Es trobarà amb un gran muntatge on no s'han escatimat recursos tècnics i humans per narrar una de les històries més universals de la literatura catalana, amb uns personatges propers i qötidians però alhora terriblement potents en la seva senzillesa. Una obra que parla de forma lúcida i profunda d'un període essencial de la història del nostre país. En definitiva, una bona ocasió per apropar-se i descobrir l'univers de Mercè Rodoreda en l'any del seu centenari.

L. Febles
12/11/07

Pàgina següent (2/2)